Seré breu avui perquè encara cou, i molt. El Lleida Esportiu s'ha quedat a les portes de la Segona Divisió A de la manera més cruel: havent perdut només un partit del play-off, empatant l'eliminatòria i, als penals. No ho sé, sempre dic que l'emoció dels penals m'agrada però això sí, no quan hi ha el teu equip implicat. Trobo que s'hauria de buscar una altra manera de decidir una cosa tan important.
Seré breve porque aún duele, y mucho. El Lleida Esportiu se ha quedado a las puertas de la Segunda División A de la manera más cruel: habiendo perdido sólo un partido de todo el play-off, empatando la eliminatoria y en los penaltis. Siempre digo que la emoción de los penaltis me gusta pero no cuando tu equipo está implicado. Creo que se tendría que buscar otra manera de decidir una cosa tan importante.
Dit això i com ja he dit més d'una ocasió al meu blogg, l'equip d'enguany té el meu reconeixement total i la meva admiració. Crec que amb diferència és el millor grup que ha passat en anys pel Camp d'Esports, tant per la seva qualitat futbolística com humana. El partit d'avui ha estat un reflex del que ha estat tota la temporada: lluita, superació i no rendir-se mai.
S'ha de valorar tot el que han fet i com ho han fet. Crec que, tot i que encara fa mal, l'afició se sent orgullosa d'aquest equip, si no, no s'hauria omplert un xàrter amb 160 places per anar i tornar el mateix dia a Sevilla, ni s'haguessin mobilitzat més de 400 persones per anar a més de 1.000 quilòmetres.
Ara queda descansar, reflexionar i desitjar sort a tothom. A Idiakez, una bona experiència amb l'AEK de Larnaka i als jugadors, sense saber encara qui es quedarà i qui marxarà, es quedin o marxin, molta sort en les seves noves aventures. Tots ells, a Lleida, sempre tindran un racó.
______________________________________
Dicho esto, y como ya he dicho en más de una ocasión aquí, el equipo de este año tiene todo mi reconocimiento y mi admiración. Creo que es, con diferencia, el mejor grupo que ha pasado en años por el Camp d'Esports, tanto por si calidad futbolística como, sobre todo, humana. El partido de hoy ha sido un reflejo de lo que ha sido toda la temporada: lucha, superación y no rendirse nunca.
Se tiene que valorar lo que han hecho y cómo lo han hecho. Creo que, aunque aún hace daño la afición está muy orgullosa de este equipo. Si no no se hubiera completado un chárter con 160 plazas para ir y volver a Sevilla en el mismo día, ni se hubieran desplazado más de 400 personas para ir a más de 1.000 kilómetros.
Ahora toca descansar, reflexionar y desear mucha suerte a todo el mundo. A Idiakez, una buena experiencia con el AEK Larnaka y a los jugadores, sin saber aún si se quedan o no, se queden o se vayan, mucha suerte en las nuevas aventuras. Todos ellos, en Lleida, tendrán siempre un rincón.
(Les fotos són dels meus amics Pere Roqué i Marc Cerón i del Lleida Esportiu)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada