diumenge, 28 d’agost del 2016

I ja en van quatre / Y ya van cuatro


Són dotze anys al màxim nivell. Deia el dia de la seva rebuda a Lleida que ara necessita descansar psicològicament perquè ell mateix s'ha posat molta pressió en aquest darrer cicle olímpic. En el cas de Saül Craviotto aquests dotze anys al màxim nivell han donat fruits en forma de quatre medalles: dos ors, una plata i un bronze. Hagués pogut passar que els premis en forma de medalla no haguessin arribat i llavors i com que l'esport és així de cruel, potser Saül Craviotto no seria tan conegut. Seria un més dels esportistes de modalitats minoritàries que lluita per sobreviure al seu món.

Son doce años al máximo nivel. Decía el dia de su recibimiento en Lleida que necesita descansar psicológicamente porque él mismo ha sido quien se ha puesto mucha presión en este último ciclo olímpic. En su caso, estos doce años al máximo nivel han dado fruto en forma de cuatro medallas: dos oros, una plata y un bronce. Hubiera podido pasar, no obstante, que los premios en forma de medall no hubiesen llegado y entonces, como el deporte es así de cruel, seguramente Saül Craviotto no sería tan conocido. Sería uno más de los desportistas de modalidades minoritarias que lucha por sobrevivir en su mundo




"Imagina com tinc l'agenda el cap de setmana a Lleida" em deia abans d'arribar, "ni mitja hora lliure". Una visita per abraçar, després de mesos, a mare, pare i germanes, i celebrar les dues medalles a Rio, però combinada amb les diferents cites amb mitjans.

I una rebuda preparada amb molta il.lusió per la gent del Sícoris, el club on va començar, amb l'ajut de la seva família. En aquell passadís de pales que el va rebre hi havia el seu nebot Isaac, hi havia la resta de nois i noies que ell visita sempre que ve. Deia: "És el millor d'aquests Jocs" i dedicava també una part de les seves medalles als seus: "són vostres, en els moments durs tots m'heu ajudat a seguir". Us imagineu quants moments durs deu haver en un esportista quan, per exemple, no aconsegueix la classificació per al seu objectiu fins a l'última prova de totes? Us imagineu la tensió, els dubtes, els renecs?....

Però després tot s'oblida. Quan tens quatre medalles olímpiques, de tots els colors, el mínim que et pot passar és tenir una rebuda com la que va tenir ell. Que tothom vulgui una entrevista, un reportatge, una foto... Sempre amb el somriure a la cara.

Ara no cal preguntar-se, o potser sí, que hagués passat si hagués tornat sense medalles. El seu esforç hagués estat el mateix... llavors, segurament, només els més pròxims a ell l'haguessin felicitat, l'haguessin animat i li haguessin agraït aquests anys de feina, molta feina, a l'ombra... i de la que només se'n parla quan arriba una gran cita com els Jocs Olímpics.

Igualment, és qüestió de dies, o d'hores, que tot això comenci a baixar. Ell tornarà Gijón, a la seva vida... baixarà de tant a Lleida, entrenarà al Segre, sortirà a palejar amb el seu pare.... però segurament passarà totalment desapercebut per les grans masses. Ara, aquestes quatre ja són seves!!!

I Tokio?

________________________________________

"Imagina como tengo  la agenda del fin de semana en Lleida", me decía antes de llegar, "ni media hora libre". Una visita para abrazar, después de mesos a su madre, su padre, sus hermanas... y también celebrar las dos medallas de Rio, pero todo mezclado con las diferentes citas con los medios de comunicación.

Y también un recibimiento preparado con mucha ilusión por la gente del Sícoris, el club donde empezó, con la ayuda de su família. En ese pasillo que lo recibió estaba su sobrino Isaac, y también el resto de chicos y chicas que él intenta visitar siempre que viene. Decía "es lo mejor de estos Juegos" y dedicaba también una parte de las medallas a los suyos "son vuestras, en los momentos más duros todos me habeis ayudado a seguir". Imaginad cuantos momentos duros hay en un deportista cuando, por ejemplo, no consigue la clasificación para su objetivo hasta la última carrera de todas.. Imaginad la tensió, las dudas...

Pero después todo se olvida. Cuando tienes cuatro medallas olímpicas, de todos los colores, lo mínimo que te puede pasar es tener un recibimiento así. Que todo el mundo quiera una entrevista, un reportaje, una foto... Siempre con la sonrisa en la cara.

Ahora no hace falta preguntarse, o quizás sí, que hubiera pasado si hubiera vuelto sin medallas. Su esfuerzo hubiera sido el mismo... entonces, seguramente sólo los más próximos a él le hubieran felicitado, lo hubiesen animado y le hubiesen agradecido el esfuerzo de estos años de trabajo, mucho trabajo en la sombra.... y del que sólo se habla cuando llega una gran citta como los Juegos Olímpicos.

Igualmente es cuestión de días, o de horas, que todo esto baje. Saül Craviotto volverá a Gijón, a su vida... vendrá de vez en cuando, entrenará en el Segre, saldrá a palear con su padre... pero seguramente pasará totalmente desapercibido para las grandes masas. Las cuatro medallas, no obstante, ¡ya son suyas!

¿Y Tokio?


(La segona foto està extreta del twitter personal de Saül Craviotto @Saul_Craviotto)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada