dilluns, 26 de maig de 2014

La vida segueix... però et trobem a faltar / La vida sigue... pero te añoramos



Un any és molt temps, o poc... segons es miri. Tot i aquesta vida que ens ha tocat viure, tots corrent i sense disfrutar-la gaire... tot el dia amb presses i estressats, en un any, però, també tens temps de trobar a faltar a la gent que ja no hi és o perdó, que sí que hi és, però està al cim d'una muntanya allà perduda a l'Himàlaia. Se't troba a faltar Juanjo Garra, i personalment, molt. Entre promocions d'ascens, finals de les lligues regulars, classes al gimnàs, discussions per telèfon i estrés... en tot aquest temps t'he tingut present moltes vegades i sé que des d'allà dalt, ens vigiles a tots. I estàs pendent de nosaltres...

Un año es mucho tiempo, o poco... según se mire. A pesar de esta vida que nos ha tocado vivir, todos corriendo y sin disfrutarla mucho... todo el día con prisas y estresados, en un año, no obstante, también se tiene tiempo de añorar a la gente que ya no está o, perdón, que sí que está pero en la cima de una montaña allí perdida en el Himalaia. Se te añora Juanjo Garra, y personalmente mucho. Entre promociones de ascenso, finales de liga, clases en el gimnasio, discusiones por teléfono y estrés... en todo este tiempo te he tenido presente muchas veces y se que desde allí arriba nos vigilas a todos. Y estás pendiente de nosotros...






No volia fer-me pesada però m'ha agradat recordar un amic, sense insistir-hi gaire, discretament, com era ell. Un amic a qui el futbol no li deia gran cosa, la veritat, tot i que a la ciutat s'ha tornat a posar de moda. Dissabte al Camp d'Esports hi va haver un rècord d'entrada: més de 12.000 persones!!!!! Un rècord que espero es superi aquest diumenge al partit contra el Leganés de la segona eliminatòria, anada, del play-off d'ascens a Segona A. He vist twitters que venien de Madrid recordant l'eliminatòria de l'any passat i dient que al futbol hi ha justicia, que enguany es podrien venjar. Sí, senyores i senyors, el Lleida Esportiu ha de tornar a Leganés, on ja va jugar, i va superar l'eliminatòria, l'any passat. 

He de reconéixer que dissabte contra el Toledo vaig patir molt, i no les tenia totes ni quan l'equip guanyava 2-1. Com sempre dic, a l'equip no se li pot retreure res, lluiten fins a final però crec que en aquesta primera eliminatòria hem jugat massa amb foc... Al final no ens hem cremat però... I amb això no vull dir que pensés que fos fàcil, que consti. Sempre he dit que tots els equips juguen... més aviat em refereixo a que, fora de l'equip, entre l'afició principalment, hi ha una eufòria que no m'agrada gaire... Tot sembla fàcil i després de cada sorteig veus un parell de twitts en plan: "ens veurem a Segona A" o "passarem". L'optimisme és bó, sí, però sempre que no es perdi de vista la realitat. Amb tot això: encantada de seguir endavant i d'haver d'anar encara al Camp d'Esports!!!

Per cert, ja els ho vaig dir en acabar el partit amb les que vaig poder parlar. Em refereixo ara a l'equip femení que ha dit adéu al somni de l'ascens. La derrota a casa amb l'Sporting Plaza de Argel no ha de servir per perdre de vista la gran temporada que han fet, tant elles com l'altre femení de la Segona Nacional, l'AEM, que en l'any del seu debut havia aconseguit la permanència setmanes abans d'acabar-se la lliga. Enhorabona a totes!!

---------------------------------------------------------------------------------------------

No quería hacerme pesada pero me ha gustado acordarme de un amigo, sin insistir mucho, discretamente, como era él. Un amigo a quien el fútbol no le iba mucho, la verdad, a pesar de que en la ciudad se ha puesto de moda. El sábado en el Camp d'Esports hubo récord de taquilla: más de 12.000 personas. Un récord que espero que se supere este próximo domingo en el partido contra el Leganés de la segunda eliminatoria, ida, del play-off de ascenso a Segunda A. He visto twitters que venían de Madrid recordando la eliminatoria del año pasado y diciendo que en el fútbol había justicia y que este año se podrían vengar. Sí, señoras y señores, el Lleida Esportiu tiene que volver a Leganés, donde jugó, y pasó una eliminatoria, el año pasado.

He de reconocer que el sábado contra el Toledo sufrí mucho y no me fiaba mucho ni cuando el equipo ganaba 2-1. Como siempre digo, a los jugadores no se les puede discutir nada, lo dan todo en el campo y luchan hasta el final, pero creo que en esta primera eliminatoria hemos jugado mucho con fuego... Al final no nos hemos quemado pero... Y con esto no quiero decir que pensase que sería fácil, que conste. Siempre he dicho que todos los equipos juegan, y luchan... más bien me refiero a que, fuera del equipo, entre la afición principalmente, hay una euforia que no me gusta mucho... Todo parece fácil y después de cada sorteo ves twitts en plan: "nos vemos en Segunda A" o "pasaremos". El optimismo es bueno, sí, pero siempre que no se pierda de vista la realidad.¡¡¡ Dicho esto: estoy encantada de seguir adelante y de tener que ir todavía al Camp d'Esports!!!!

Por cierto, ya se lo dije al acabar el partido con las que hablé. Me refiero al equipo femenino que ha dicho adiós al sueño del ascenso. La derrota en casa con el Sporting Plaza de Argel no tiene que impedir ver la gran temporada que han hecho, tanto ellas como el otro femenino de la Segunda Nacional, el AEM, que en el año de su debut consiguió la permanencia semanas antes de que se acabase la Liga Regular. Enhorabuena a todas.

(La foto és del twitter oficial del Lleida Esportiu)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada