Emocions a la vista / Emociones a la vista

Ha estat un cap de setmana bonic i ple d'emocions. Deia la meva amiga Mar Poyato que a Manresa, que per cert, continuarà un any més a l'ACB, pateixen molt. I què hem de dir els lleidatans? Aquest cap de setmana, esportivament parlant és clar, hem patit de diferents maneres. 

Ha sido un fin de semana bonito y lleno de emociones. Decía mi amiga Mar Poyato que en Manresa, que por cierto, continuará un año más en la ACB, sufren mucho. ¿Y los leridanos? ¿Qué decir de nosotros? Este fin de semana, deportivamente hablando, hemos sufrido de diferentes maneras.

Play-off al sac / Play-off en el saco

Abans que tots els amants de la fotografia em digueu i amb raó: "està desenfocada", us diré "sí, ho sé". Però com va dir el meu amic Sergi Caufapé "a veure si sou capaços de dir a 23 tios que acaben d'aconseguir classificar-se per un play-off d'ascens que s'estiguin quiets perquè la foto no surti moguda" i si a això afegiu el fet que ho han fet amb pagaments pendents i amb una situació crítica en alguns dels casos... doncs això: la foto no és nítida, sí.

Antes de que todos los amantes de la fotografía me digais, con razón: "está desenfocada", os diré "sí, lo se". Como dijo mi amigo Sergi Caufaé "a ver si sois capaces de decirle a 23 tíos que acaban de clasificarse para un play-off de ascenso que se estén quietos porque la foto saldrá borrosa" y si a eso le añades que lo han hecho con pagos pendientes y con una situación crítica en algunos casos... pues eso: que la foto no es nítida, lo se.

Posicions clares / Posiciones claras

Finalment les posicions han quedat clares. Em sabia bastant greu, la veritat. Pensava que a l'afició li estava costant molt entendre el mèrit que tenen jugadors i cos tècnic del Lleida Esportiu. Pensava, i així ho comentava amb gent pròxima que el fet de tenir tant a prop el play-off es menjava l'aspecte econòmic: el fet que aquests jugadors i cos tècnic no cobren. I treballen i guanyen sense cobrar. Aquesta setmana tothom ha reaccionat. El passat diumenge demanant al president que pagués. Després, dimecres, en veure tota la plantilla reclamant el que és seu i tornant a prometre, una vegada més, que no defalliran per aconseguir el play-off. Tercer, veient tot un entrenador dient que la seva situació és límit, que té atacs d'ansietat i angoixa, i que només el manté la il.lusió de fer el play-off, igual que als seus jugadors. Algú necessita alguna prova més del compromís d'aquesta gent?

Finalmente las posiciones han quedado claras. Me sabía mal, la verdad. Pensaba que a la afición le estaba costando mucho entender el mérito que tienen jugadores y cuerpo técnico del Lleida Esportiu. Pensaba, y así lo comentaba con mi gente, que el hecho de tener el play-off tan próximo se estaba comiendo y diluyendo el aspecto económico: que estos jugadores y cuerpo técnico no cobran. Y trabajan y ganan sin cobrar. Esta semana todo el mundo a reaccionado. El domingo pasado pidiendo al presidente que pagase. Después, el miércoles, al ver a toda la plantilla reclamando lo que es suyo y volviendo a prometer, una vez más, que no se rendirán para conseguir el play-off. Tercero, viendo a todo un entrenador profesional diciendo que su sitación personal es límite, que tiene ataques de ansiedad y angustia, y que solo lo mantiene la ilusión de hacer el play-off, igual que a sus jugadores. ¿Alguien necesita alguna prueba más del compromiso de esta gente?

Temps de reflexió / Tiempo de reflexión

No és casualitat la foto. És una foto del final de l'últim partit, de moment, del Força Lleida a la lliga LEB Or. Un enfrontament jugat a La Coruña i que va acabar amb derrota dels lleidatans i, per tant, descens de l'equip a la LEB Plata. Aquesta és la part de la història que sabem fins ara. El que vindrà no ho sabem, és temps de reflexió i de prendre decisions.

No es casualidad la foto. Es una foto del final de último partido, de momento, del Força Lleida en la liga LEB Oro. Un enfrentamiento jugado en La Coruña i que acabó con derrota de los leridanos y, por tanto, el descenso del equipo a la LEB Plata. Esta es la parte de la historia que sabemos hasta ahora. Lo que vendrá no lo sabemos, es tiempo de reflexión y de tomar decisiones.

Ja tornen a rodar les motos / Ya vuelven a rodar las motos

He de reconèixer que ja tenia ganes de tornar a veure les motos rodar. I la veritat és que l'inici del Mundial m'ha agradat i molt. Veure els Màrquez, Rossi, Lorenzo, Pedrosa, les Ducati com a míssils... és tot un goig. Em pensava, no obstant, que les guerres de l'últim tram de la temporada passada s'haurien oblidat.... però no. Sabeu que us dic? Doncs que millor, que així serà tot més emocionant!! Això sí, si us plau una mica de seny i que ningú es faci mal.

Tengo que reconocer que ya tenía ganas de volver a ver rodar las motos. Y la verdad es que el inicio del Mundial me ha gustado, y mucho. Ver a los Màrquez, Rossi, Lorenzo, Pedrosa, las Ducati como missiles.... es un placer. Me pensaba, no obstante, que las guerras del último tramo de la temporada pasada se habrían dejado atrás... pero no. ¿Y sabeis que os digo? Que mejor, que así será más emocionante. Eso sí, por favor, un poco de cabeza y que nadie se haga daño.

A l'aigua no s'ofegaran / En el agua no se ahogarán

És el que dic sempre, el que més m'agrada de la meva feina és poder explicar històries, siguin del que siguin. Sí, ho sé, els esports són el meu punt feble, la nineta dels meus ulls... Però hi ha històries en qualsevol racó i moment d'aquesta vida. La d'avui va d'aigua, d'esports (com no) i de més de deu anys treballant en un esport minoritari

Siempre lo digo, lo que más me gusta de mi trabajo es explicar historias, sean de lo que sean. Sí, lo se, las deportivas son mis preferidas... Pero hay historias maravillosas en cualquier rincón y momento de esta vida. La de hoy va de agua, de deportes (como no) y de más de diez años trabajando en un deporte minoritario.

Una altra vegada els diners / Otra vez el dinero

Ja hi tornem a ser. La veritat és que m'he volgut esperar a escriure a tenir les dues versions del que és un mal endèmic al futbol. Els diners. Il.lusa de mi, em pensava que a Lleida no tornaríem a parlar de nòmines impagades, de deutes, de judicis... però sí. Què poc que dura l'alegria a casa del pobre.

Ya estamos otra vez. La verdad es que me he querido esperar para escribir a tener las dos versiones del que es un mal endémico del fútbol. El dinero. Ilusa de mi, me pensaba que en Lleida no volveríamos a hablar de nóminas impagadas, de deudas, de juicios... pero sí. La alegría dura poco en casa del pobre.