diumenge, 16 de març del 2014

Les dones al poder / Las mujeres al poder


Em permetreu la llicència de dedicar aquest post a una gran amiga i millor persona que, malauradament, ja no està amb nosaltres: la Txell Torrelles. I és que, avui, a la Cursa de la Dona de Lleida m'he emocionat. Ho he fet quan la Carme Santamaria ha demanat a totes les i els participants de la cursa que dediquessin el seu triomf, que és creuar la meta després de 5'5 quilòmetres, a algú que estigui patint càncer de mama, o que ja no ens acompanyi per culpa d'aquesta malaltia. I m'he emocinat, suposo que encara més, després d'haver decidit no córrer perquè per motius laborals preferia ser allà, controlant la situació i els petits detalls, però he pensat en la Txell, i he pensat en alguna amiga de la meva mare que ha superat aquesta malaltia i he pensat que totes aquelles dones que han mort, allà on siguin, han rigut veient els somriures de les dones que creuaven la meta. I també hauran somrigut i hauran rebut energia positiva totes aquelles que hores d'ara lluiten contra ella....

Me permitireis la licencia de dedicar este post a una gran amiga y mejor persona que, tristemente, ya no está con nosotros: Txell Torrelles. Y es que hoy, en la Cursa de la Dona de Lleida me he emocionado. Lo he hecho cuando Carme Santamaría ha pedido a todas las y los participantes de la carrera que dedicasen su triunfo, o sea, cruzar la línea de meta después de 5,5 kilómetros, a alguien que padezca el cáncer de mama, o que ya no esté entre nosotros por culpa de la enfermedad. Y me he emocionado, supongo que todavía más, después de haber decidido no correr porque por motivos laborales prefería estar allí, controlar la situación y los pequeños detalles. Pero he pensado en Txell, y he pensado en alguna amiga de mi madre que ha superado la enfermedad, y he pensado que todas estas mujeres que han muerto por la enfermedad, allá donde estén, han sonreído, y mucho, viendo las sonrisas y los abrazos de todas las mujeres, y hombres, que cruzaban la línea de meta. Y también habrán sonreído, y habrán recibido toneladas de energía positiva, todas las que en estos momentos luchan contra ella....



Com a dona estic orgullosa pel que suposa una festa així per a totes nosaltres. Ningú hi guanya, ningú hi perd... l'important és arribar, és creuar la meta i és ser feliç. És com les tres generacions que han creuat la meta en l'última posició, una hora i una mica més després de la sortida.... Una mare, amb les tres filles i dues de les netes que, per cert, havien arribat abans però han tornat a creuar la línea de meta amb l'àvia. És com l'Àngela, el nadó de tres mesos a qui els seus pares han apuntat a la cursa... Històries d'una solidaritat i d'una festa que neix de l'esforç de les Go go go runners, de l'Estefi, l'Ester i l'Arcadi.  Ells diuen que volen créixer de manera lenta, que no volen que se'ls desmarxi la situació... de moment, dues edicions després, la cosa pinta bé, molt bé.  I el més important de tot, una festa que dóna part de la recaptació a l'Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, l'IRB, per l'estudi del càncer de mama com a part de la beca Santamaría. 

El que he dit a l'inici, un orgull ser dona, ser periodista i haver contribuït, ni que sigui laboralment en aquesta festa... Va per tu Txell.

___________________________________

Como mujer estoy orgullosa por lo que supone una fiesta así para todas nosotras. Nadie gana, nadie pierde, lo importante es llegar, es cruzar la línea de meta y ser feliz. Es como las tres generaciones que han cruzado la meta en última posición, una hora y un poco más después de la salida... Una madre, sus tres hijas y dos de las nietas que, por cierto, habían llegado antes pero que han vuelto a cruzar la línea de meta con la abuela. Es como Àngela, el bebé de tres meses a quien sus padres han inscrito en la carrera... Historias de una solidaridad y de una fiesta que nace del esguerzo de las Go go go runners, de Estefi, Ester y Arcadi. ellos dicen que quieren crecer de forma lenta, que no quieren que se les desmarche la situación... de momento, dos ediciones después, la cosa pinta bien, muy bien. Y lo más importante de todo, una fiesta que da parte de la recaudación al Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, el IRB, para el estudio del cáncer de manma como parte de la beca Santamaría.

Lo que he dicho antes, un orgullo ser mujer, ser periodista y haber contribuido, ni que sea laboralmente, en esta fiesta... Va por ti Txell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada