divendres, 8 de maig de 2015

La invisibilitat de l'esport femení als grans mitjans



Una vegada passat l'ensurt de l'inici i de saber que havia de parlar en públic, he de reconéixer que m'ho vaig passar bé i que la II Jornada Dona i Esport de Lleida va ser interessant. Com que vaig estar molts dies amb mal de cap pensant què diria sobre la invisibilitat de l'esport femení als mitjans de comunicació nacional, he pensat que l'esforç mereixia quedar per escrit. Avui el tema és seriós i una mica llarg. Prometo penjar-ho també en castellà.




A mi m’ha tocat parlar de la presència de l’esport femení en els mitjans de comunicació nacional. Sent irònics, podríem dir que és la part més fàcil de tot perquè, pràcticament no existeix. O sigui que ja podríem plegar tots i marxar.

A partir d’aquí, el que em proposo és intentar esbrinar el perquè. El primer punt important és

-Durades dels esports:

-Ara em centraré, en els informatius de televisió. Entre vuit i deu minuts, més o menys. N’hi ha alguns que, teòricament duren més, però si desconteu la publicitat que hi ha en format anuncis i la que presenten els mateixos presentadors, queda més o menys això... vuit o deu minuts.

- A Catalunya el pastís es repeteix de la següent manera: 1.Barça 2. Espanyol o Madrid, depèn del que hi hagi. 3. L’altre que no ha sortit al 2. 4. Esports patrocinats (Fòrmula 1 o Moto GP). Amb això ja hem omplert pràcticament la totalitat del temps. Falten encara els esports minoritaris com el bàsquet ACB i la seva Eurolliga, una mica d’handbol i una mica d’hoquei.
Les dones queden relegades a la segona part de les informacions en grans esdeveniments com mundials o europeus, grans fites,o noticies curioses com l’estrena de la nova coreografia de la sincro, els mini pantalonets del volei al seu moment o els maiots de les ciclistes que semblaven que no portaven res.

-A Espanya. La situació és complica. El temps principal se’l reparteixen Madrid i Barça, Atlético i algun altre equip si ha passat res. Els esports patrocinats (Fòrmula 1 o MotoGP) i la resta de temps és per curiositats i exactament pel mateix que a Catalunya amb la diferència que Espanya és més gran.


Perquè?

Al meu humil entendre els problemes principals són:

-L’esport femení no ven. Això, però, és un peix que es mossega la cua. Al no sortir  a les graelles, o sortir mínimament, l’equip femení X, quan va a buscar patrocinadors que li pregunten, “què en trec d’això?” La resposta ha de ser “ajudar-nos a nosaltres, res més” perquè evidentment no hi ha res més a fer.

Aquest problema ens porta al dos següents. Perquè no ven l’esport femení? Aquí vec dos causes principals: el desconeixement i les comparacions.

-Desconeixement: No sabem res de l’esport femení.

            Sense ànim de fer-me pesada ara explicaré una anècdota personal. El meu pare sempre ha sigut delegat d’equips de futbol. Quan el meu germà jugava, amb ell, i quan ja ho va deixar, a la Unió Esportiva Lleida. Un any d’aquells, a l’agost, quan li vaig preguntar “quin equip et donen enguany?” tot moix em va dir: “el femení”. I jo li vaig dir: “bé, no?” i el primer que em va dir va ser: “home són dones... què faré? I si he d’entrar al vestidor?”. Jo li vaig dir: “papa, que no vaig jo amb tu al futbol des que tinc memòria, què no el mirem a la tele?” Al final el vaig veure tan angoixat que li vaig dir que ho provés i que si no ho veia clar ho deixés. Anys després m’ha reconegut que han estat els millors anys de la seva vida com a delegat.

-Les comparacions: Les poques persones que es dignen a anar a veure esport femení, ho fan pensant en el masculí. Llavors sents frases com: l’handbol masculí és més ràpid, al bàsquet masculí són més alts i salten més, el futbol masculí és més potent.
És veritat sí, però si anem a veure esport femení hem de ser capaços de deixar de banda els prejudicis i disfrutar-lo com és, sense demanar-li més, com va aprendre a fer el meu pare.

           
I l’últim apunt. L’anomenat masclisme de l’esport. L’esport és masclista? La resposta és sí, però les dones no estem exemptes de culpa. Ens costa mooooooooolt implicar-nos en tot el que fa referència a l’esport, ens limitem a criticar i a queixar-nos però no posem res de la nostra part per canviar-ho.

            Una altra anècdota. El president d’un club m’explicava un dia que estava amb ells que tenia problemes amb un dels equips perquè els pares i mares no s’implicaven. Em deia que, fins i tot, faltaven cotxes per portar als nens a jugar els dies de partit. La seva solució va ser posar el jugador més guapo del primer equip com a entrenador d’aquell equip de base. Segons ell, ara les mares van, fins i tot als entrenaments. Home, què voleu que us digui, és una mica trist que l’atractiu més important on juguen els nostres fills sigui que l’entrenador és guapo. Per pensar-hi.


Jo crec que amb més veu de dona dins l’esport, aquesta situació es podria reconduir tant a nivell periodístic, com a nivell d’evitar comentaris masclistes. 

És qüestió que tots ens hi posem. La presència de l’esport femení als mitjans locals crec que és més gran, hi ha pàgines per omplir i al final, hi ha el que hi ha i ens acabem coneixent tots

Una demanda per acabar, posem-nos tots les piles i intentem entendre l’esport femení tal com és. Les nenes, noies i dones que el practiquen es mereixen que fem tots aquest esforç.







(Les fotos són de la Secretaria General de l'Esport)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada