Ja han passat vint anys?

És veritat, fa vint anys celebràvem l'ascens del Lleida a la Primera Divisió. Encara no s'havia acabat el partit contra el Badajoz i la gent ja estava enfilada a les reixes, que llavors envoltaven tot el camp, esperant que l'àrbitre xiulés. Era el primer cop que molts lleidatans veien pujar el seu equip a la màxima categoria, l'última vegada era de més de 40 anys abans, i l'alegria era màxima. La gent presumia i s'enorgullia de ser lleidatana i del Lleida. I és que, amb la superpotència del Barça a cent i pocs quilòmetres, la situació del futbol a la capital del Segrià ha estat sempre complicada. L'ombra del gran club és allargada. Amb algunes diferències, la situació s'està repetint. La gent diu que és del Lleida, els joves es pregunten si els seus pares els deixaran anar a Jaen, es van omplir cinc autocars per anar a Leganés i, fins i tot, hi ha alguna bandera als balcons.

Vint anys després, la il.lusió ha tornat al carrer i la gent ha tornat al Camp d'Esports a veure un equip que va entrar al play-off en l'última jornada, i quan no depenia d'ell. El mateix equip que contra el Leganés no es va rendir. Ni aquí, van haver de remuntar un gol en contra, ni allà, quan els madrilenys van marcar un gol que deixava fora als de Toni Seligrat.

Aquell Lleida de fa 20 anys, el club ja no és ni el mateix, va anar lider de la Segona Divisió A pràcticament tota la temporada i aquest Lleida d'ara, el Lleida Esportiu, no s'ha mogut de la zona alta en cap moment tot i que no sempre ha estat en zona de play-off. Això seria una diferència. Però un simil podria ser que tots dos equips són blocs pràcticament irrompibles. Del de fa vint anys ho he esbrinat després, amb el pas del temps i parlant amb els seus protagonistes, homes com Miguel Rubio, Antoni Palau o Txema Alonso. Del d'ara, ho sé perquè he seguit el seu dia a dia, més o menys. Són tossuts, descarats, amb el cap ben moblat i amb gana, molta gana. 

Hi ha qui diu que guanyar al Jaén és més fàcil ara que en una hipotètica pròxima eliminatòria. Els andalusos venen de perdre d'una manera molt cruel i, tots aquests que defensen aquesta teoria, asseguren que ho pagaran car. Hi ha d'altres que s'estimaven més l'Hospitalet, primer perquè és un equip més conegut a nivell futbolístic i, segon, per la proximitat entre totes dues ciutats. 

Tot això són teories però el que realment és veritat és que no serà gens fàcil. 

I una altra veritat, el Lleida Esportiu jugarà aquets dos partits per mèrits propis. Com diu l'escriptor italià Federicco Mocchia: "Ja no es pot mirar enrera, ho sents i intentes recordar en quin moment va començar tot. És llavors quan descobreixes que tot va començar abans del que et pensaves".

(La foto és del Lleida Esportiu)