Amb el cap fred: I ara què?

Diuen que les coses s'han de pair bé i també que amb el cap fred es pensa millor. El que passa és que aquesta vegada tampoc no cal gaire temps per saber que el que ha fet enguany el Lleida Esportiu és una gesta i no només a nivell esportiu, també a nivell social. En aquest nivell, el social, els futbolistes d'aquesta plantilla han despertat a una població, la de Lleida, que feia alguns anys que dormia, no cent com la Bella Durment, però si uns quants. A nivell esportiu, tot i que fa mal, i molt, caure eliminats a la tanda de penals, crec que és el millor reflex del que ha estat l'equip enguany: orgullós, treballador i lluitador fins el final.  I ara, què?

Ara és el moment de pensar com es pot mantenir aquesta il.lusió que ha generat l'equip en el tram final de la temporada, la veritat és que no m'agradaria estar en la pell de la junta directiva del club. Lleida i els lleidatans s'hi han bolcat i això s'ha de saber gestionar bé. Tenen un punt a favor, i és que hi ha ganes de recuperar aquelles tardes glorioses de diumenge quan els voltants del Camp d'Esports bullien de gent que anava al partit. La gent desitjava que arribés el dia d'anar al futbol i recordo també els cartells que es penjaven en bars i restaurants de tota la ciutat anunciant el rival i l'horari. Justament avui en parlàvem amb un parell d'amics.

I en l'àmbit esportiu? Una altra vegada, i ara què? Està clar que tots els jugadors han fet una grandíssima temporada. N'hi ha que ho han fet una mica millor. Potser perquè han estat més decisius, potser perquè els hi han sortit millor les coses en algún moment determinat. Homes com Mata, Fuentes, Pau Torres, Imaz, Miramón, Molo, Biel i algun més, segur, tindran d'això que se'n diu "moltes nòvies". 

Sense anar més lluny, el dia del partit a casa contra el Jaén al Camp d'Esports, vaig estar parlant amb un observador, un tècnic d'aquestes que es recorren els camps vigilant jugadors d'equips rivals, que em va assegurar que venia a veure futbolistes interessants per al seu club, en aquest cas el València. Parlant amb ell li vaig explicar que al Lleida Esportiu tenen una cosa clara i és que qui vol un jugador, el paga. Dient-li això li vaig explicar el cas de Jesús Imaz, un dels millors aquesta temporada, a qui l'any passat volia el Girona. Al final no van voler pagar i el futbolista es va quedar al Lleida. Explicat el cas, la seva següent pregunta va ser: I quan val Jesús Imaz? 

Amb això, el que vull dir, és que entenc que els futbolistes vulguin anar a més i jugar en equips de categoria superior. És lògic, es dediquen a això i són professionals, és lícit que siguin ambiciosos. Però el que també tinc clar és que un club com el Lleida Esportiu necessita fer caixa amb els seus actius més importants i trobo bé que no deixin marxar a ningú a qualsevol preu. 

I una altra cosa és que crec que el club ha de mantenir el bloc si vol fer un salt de qualitat, anar un pas endavant. Perquè siguem sincers, enguany entrar al play off ha sigut un premi i un somni que ha acabat de manera sobtada, però a partir d'ara serà pràcticament una obligació. 

Amb tot això tornem al principi, i ara què?

(La foto és del Lleida esportiu)