Per uns dies m'encadeno / Por unos días me encadeno

Sí, ja ho sé, el meu blog parla d'esports... Però em ve de gust participar fins el pròxim dia 12 en aquesta iniciativa perquè realment ho sento així. Sóc lleidatana amb mare extremenya i pare també lleidatà, tot i que els seus pares són murcians i van venir a la capital del Segrià de molt joves. Estic bastant farta de justificar-me per tenir una llengüa i una cultura diferents a la resta d'un país que, en termes generals, no ens respecta ni com a poble ni com a res. Tinc amics independentistes i amics que no se'n senten però tots són el mateix: AMICS. 

També estic farta de sentir a parlar d'un futur incert per a una Catalunya independent d'Espanya... Em sembla que si en aquests moments el futur és alguna cosa és incert, per no dir negre...  Per això crec que les coses ens poden anar millor, molt millor. I aquest millor també inclouria el món dels esports, el meu món, el que m'agrada de veritat i el que vec que està patint massa. I que consti que no parlo dels grans equips i dels esports de masses com el futbol o el bàsquet... parlo de tota la resta, dels esports minoritaris i dels petits clubs de ciutats i pobles que tenen com a objectiu principal que els més petits facin esport i s'ho passin bé.

Per això enllaço els meus pensaments amb els d'altres persones. BONA DIADA

http://martigallardo.blogspot.com.es/ 

Sí, ya lo se, generalmente hablo de deportes... Pero me apetece participar en esta iniciativa hasta el próximo 12 de septiembre porque realmente lo siento así. Soy leridana de madre extremeña y de padre también leridano pero con sus padres, mis abuelos, murcianos. Estoy bastante cansada de justificarme por tener una lengua y una cultura diferentes al resto de un país que, en términos generales, no nos respeta ni como pueblo ni como nada más. Tengo amigos independentistas y amigos que no sienten lo mismo pero todos son iguales: MIS AMIGOS

También estoy harta de escuchar hablar de un futuro incierto para una Catalunya independiente de España... Me parece que si en estos momentos el futuro es algo, eso es incierto, por no decir negro... Por eso creo que las cosas nos podrían ir mejor, mucho mejor. Y este mejor también incluye el mundo de los deportes, mi mundo, lo que me gusta de verdad y al que veo padecer muchísimo. Y que conste que no hablo de los grandes equipos y de los deportes de masa como el fútbol o el baloncesto... me refiero a todo el resto: a los deportes minoritarios y a los equipos de ciudades y pueblos que tienen como único objetivo que los más pequeños hagan deporte y se lo pasen bien.

Por eso enlazo mis pensamientos a los de otras personas. BONA DIADA

http://martigallardo.blogspot.com.es/ 

L'edat no és important, o si? / La edad no es importante, ¿o si?

Aquest mes de setembre els aficionats del bàsquet estan de sort. Lluny, a Eslovènia es juga l'Eurobàsquet, amb Espanya com a favorita. Aquí, l'activitat a les pistes de bàsquet lleidatanes torna a ser intensa. I ho dic per experiència perquè vivint davant del Barris Nord, puc donar fe que la botzina sona cada dos per tres i els set dies de la setmana, la veritat és que el diumenge no m'agrada gaire sentir-la a partir de les nou del matí... És només un exemple. Un exemple que em porta a parlar del club que habita al Barris Nord: el Força Lleida. Fa uns dies el meu amic Sergi Caufapé (@Scaufape) qualificava a Jose Simeón (@Simee10) i a Juampi Sutina (@juampisutina) com els veterans de l'equip al seu article de Segre. Com ens hem de veure, els veterans de l'equip amb 22 i 23 anys!!! No sé si els hi agrada gaire aquest qualificatiu... Això té una explicació. No són veterans per edat, són veterans perquè són els dos únics jugadors de la temporada passada que continuen. Bé, ells i Marc Rubín de Celis (@rubindecelis11), internacional Sub-18 amb Espanya, que ha signat un contracte per als pròxims tres anys i que l'any passat va jugar alguns minuts, una mica més de dos per ser exactes.

Los aficionados al baloncesto están de suerte este mes de septiembre. Lejos, en Eslovenia, se juega el Europeo con España como favorita para ganarlo y aquí, la actividad en las pistas de baloncesto leridanas vuelve a ser intensa. Y lo digo por experiencia personal porque viviendo delante del Barris Nord puedo dar fe de que la sirena suena cada dos por tres y los siete días de la semana, la verdad es que escucharla los domingos a las nueve de la mañana no me hace mucha gracia... Es un ejemplo. Un ejemplo que me lleva a hablar del club que habita en el Barris Nord: el Força Lleida. Hace unos días mi amigo Sergi Caufapé (@Scaufape) calificaba a Jose Simeón (@Simee10) y a Juampi Sutina (@juampisutina) de veteranos del equipo en su artículo en el diario Segre. ¡¡¡Cómo se han de ver, veteranos del equipo con 22 y 23 años!!! No se si les hará mucha gracia el calificativo... Eso tiene una explicación, no es que los periodistas nos hayamos vuelto locos, no son veteranos por edad, son veteranos porque son los dos únicos jugadores que siguen de la temporada pasada. Bueno, ellos y Marc Rubín de Celis (@rubindecelis), internacional Sub-18 con España, que ha firmado un contrato para los próximos tres años y que el año pasado ya jugó algunos minutos, un poco más de dos para ser exactos.

L'opi del poble / El opio del pueblo

Que aixequi la mà qui no s'ho passi bé els diumenges!!! I és que en temes esportius, a Lleida, estem francament entretinguts. Per això, em permetreu que discrepi una mica del filòsof Marx. Per a mi, l'opi del poble no és la religió, és l'esport. I que quedi clar que no vull semblar frívola, la situació mundial és dolenta, mot dolenta, però sí que és veritat que un diumenge veient als grans esportistes que tenim a Lleida passa molt millor. Pateixes per veure a Saül Craviotto al Mundial de Duisburg... pateixes per veure al gran Marc Màrquez i al petit Àlex Màrquez a Silverstone i pateixes per veure al gran Lleida Esportiu en el seu retorn al Camp d'Esports. Entre tots, t'oblides una mica de la resta i al final, dia rodó: un bronze, el de Craviotto, un segon lloc del gran Màrquez, un tercer lloc del petit Màrquez i una victòria, amb remuntada inclosa, del Lleida Esportiu. Ha passat millor o no, el diumenge?

Que levante la mano quien no se lo pase bien los domingos. Y es que en temas deportivos, en Lleida, estamos francamente entretenidos. Por eso, me tomaré la pequeña licencia de discrepar con el filósofo Marx. Para mi, el opio del pueblo no es la religión, es el deporte. Y que quede claro que no quiero parecer frívola. La situación mundial es mala, muy mala, pero sí que es verdad que un domingo viendo a los grandes deportistas que tenemos en Lleida pasa mucho mejor. Padeces por ver a Saül Craviotto en el Mundial de Duisburg... padeces por ver al gran Marc Màrquez y al pequeño Àlex Màrquez en Silverstone... y padeces por ver al Lleida Esportiu en su retorno al Camp d'Esports. Entre todos te olvidas un poco del resto y, al final, día redondo: un bronce, el de Craviotto, un segundo lugar del Màrquez grande, un tercero del Màrquez pequeño y una victoria, con remontada incluida, del Lleida Esportiu. ¿Ha pasado mejor o no, el domingo?

Torna el futbol al Camp d'Esports / Vuelve el fútbol al Camp d'Esports

"Aquest any tenim un aventatge molt gran i és que la gent ens coneix i li agrada què fem". Ho ha dit l'entrenador del Lleida Esportiu, Toni Seligrat, que es caracteritza per la seva sinceritat i per dir les coses a la cara, just abans del primer partit a casa de l'equip i després d'haver començat amb victòria davant el Nàstic. Ho ha dit en referència a l'afició. "Si som 10.000 estarem a dalt", és una altra de les seves frases i crec que té raó, molta raó. Després de dos mesos el futbol torna al Camp d'Esports i el meu dubte és: quin Camp d'Esports veurem? El de principis de la temporada passada? O el del final? Seguirà l'afició sent igual de crítica?  igual d'impacient? O haurà aprofitat l'estiu per acumular paciència per  si les coses no van com volen. I no serà perque el partit de diumenge no sigui atractiu. És el Reus de vells coneguts com Emili Vicente i José Gil, Asier i Álex Colorado, quatre persones que ho han donat tot pel Lleida.

"Este año tenemos una ventaja muy grande y es que la gente nos conoce y le gusta lo que hacemos". Lo ha dicho el entrenador del Lleida Esportiu, Toni Seligrat, que se caracteriza por su sinceridad y por decir las cosas a la cara, justo antes del primer partido en casa del equipo y después de haber empezado con una victoria contra el Nàstic. "Si somos 10.000 estaremos arriba", es otra de sus frases y creo que tiene razón, mucha razón. Después de dos meses el fútbol vuelve al Camp d'Esports y mi duda es: ¿qué Camp d'Esports veremos? ¿El de principios de la temporada pasada? ¿O el del final? ¿Seguirá la afición siendo igual de crítica? ¿Igual de impaciente? ¿O habrá aprovechado el verano para acumular paciencia por si las cosas no van como quieren?. Y no será porque el partido del domingo no tiene alicientes. Es el Reus de viejos conocidos como Emili Vicente y Jose Gil, Asier y Álex Colorado, cuatro personas que lo han dado todo por el Lleida.

És l'hora de l'esbarjo / Es la hora de salir al patio

Quan jo anava a l'escola, l'Escola Pública de Balàfia, per ser més exactes, una sirena ens avisava de l'hora de sortir al pati. Era l'hora de l'esbarjo, de menjar l'entrepà i de jugar a qualsevol cosa durant mitja hora. Llibres i sumes i restes, fora del cap per poder descansar una mica. Tinc molts bons records d'aquells moments. A Marc Màrquez no és una sirena qui l'avisa que és hora de sortir a jugar. El primer avís és una bandera i el segon uns semàfors vermells que s'apaguen. Després d'això, gas i a gaudir!!! Com ha dit el gran futbolista @3gerardpique, Jorge Lorenzo y Dani Pedrosa són bons, però el 93 és d'una altra galàxia. Bé, d'un altra galàxia no, de la Segarra. I sí, senyors de Mediaset, a la Segarra i a tota Lleida es mengen caragols. 

Cuando iba al colegio, al Colegio Público Balafia para ser más exactos, una sirena nos avisaba cuando era hora de salir al patio. Durante media hora, era el momento de comernos el bocadillo y de jugar a cualquier cosa. Tengo muy buenos recuerdos de esos momentos. En cuestión de patios, a Marc Màrquez no es una sirena la que le avisa de que es hora de salir a jugar. El primer aviso es una bandera y el segundo unos semáforos rojos que se apagan. Después de eso, ¡¡¡gas y a disfrutar!!!. Como ha dicho el gran futbolista @3gerardpique, Jorge Lorenzo y Dani Pedrosa son muy buenos pero el 93 es de otra galaxia. Bueno, de otra galaxia no, de la Segarra. Y sí, señores de Mediaset, en la Segarra y en toda Lleida se comen caracoles.

Ja hi tornem a ser?? / ¿Otra vez?

Què has pensat quan has vist que el 93 t'avançava? És la pregunta que m'agradaria fer a Jorge Lorenzo i a Dani Pedrosa si tingués l'oportunitat. Sí, ho reconec, és una pregunta amb una mica de mala llet i, pot ser, només pot ser, algun dels dos em contestaria això de: Ja hi tornem a ser? També podria passar que no els agradés i no em contestessin... no ho sé però jo ja l'hauria fet. I és que Marc Màrquez ha tornat de les vacances com les va començar, demostrant que, hores d'ara, està en millor forma que la resta.  

¿Qué has pensado cuando has visto que el 93 te adelantaba? Es la pregunta que me gustaría hacer, si tuviera la oportunidad, a Jorge Lorenzo y a Dani Pedrosa. Sí, lo reconozco, es una pregunta con un poco de mala leche y, a lo mejor, alguno de los dos me contestaría eso de: ¿Otra vez? También podría pasar que no les gustase mi pregunta y no me contestasen... no lo sé, pero yo ya la habría hecho. Marc Màrquez ha vuelto de las vacaciones como las comenzó, demostrando que, en estos momentos, está en mejor forma que el resto.

A la piscina (III) / En la piscina (III)

Ja s'ha acabat Barcelona 2013!! Han estat quinze dies de feina dura però m'ho he passat francament bé!! He conegut gent i he tingut l'oportunitat de veure passar pel meu costat als reis i les reines de la natació mundial. Uns reis i reines que aixequen passions i com tots, n'hi ha que són més simpàtics i n'hi ha que ho són menys. N'hi ha que es fan fotos amb tothom i signen tots els autògrafs que convingui i n'hi ha que es neguen a fer-se fotos dient que no van pentinades; n'hi ha que regalen el casquet o, fins i tot algun xop (la mascota del Mundial) i n'hi ha que fan un regal però per darrera ve algú de la federació i el pobre voluntari que havia rebut el regal es queda sense perquè li pren. Sun Yang, Ryan Lochte, Camille Lacourt, Missy Franklin, Cate Campbell, Ruta Meilutyte, Yuliya Efimova, Mireia Belmonte, Katie Ledecky, Chad Le Clos, Cesar Cielo o Laszlo Czech (l'únic de tots ells a qui vaig tenir l'honor d'entrevistar sola) passaran a la història d'aquests mundials. 

¡¡Ya se ha acabado Barcelona 2013!! Han sido quince días de trabajo intenso pero me lo he pasado francamente bien. He conocido gente y he tenido la oportunidad de ver pasar a mi lado a los reyes y las reinas de la natación mundial. Unos reyes y reinas que levantan pasiones y, como todos, los hay que son más simpáticos y los hay que lo son menos. Algunos se hacen fotos con todo el mundo y firman todos los autógrafos que haga falta y otros se niegan a hacerse fotos, e incluso a firmar, alegando que no van bien peinadas; los hay que regalan un gorro o, incluso algún Xop (la mascota del Mundial) y los hay que hacen un regalo pero detrás suyo llega alguien de la federación y el pobre voluntario se queda sin el regalo recibido porque se lo quita. Sun Yang, Ryan Lochte, Camille Lacourt, Missy Franklin, Cate Campbell, Ruta Meilutyte, Yuliya Efimova, Mireia Belmonte, Katie Ledecky, Chad Le Clos, Cesar Cielo o Laszlo Czech (el único a quien tuve el honor de entrevistar yo sola) pasaran a la historia de estos mundiales.