dilluns, 19 d’octubre de 2015

Rosa


Segurament, no us caldrà pensar gaire per trobar alguna persona, segurament dona, que hagi patit o estigui patint ara càncer de mama al vostre cercle de relacions. Ser periodista té molts aventatges, un d'ells és conèixer gent, i gent de tota mena, edat i condició. Una de les coses que més valoro és l'aspecte social de l'esport i gràcies a la meva feina, aquesta faceta la visc sovint.

Seguramente no necesitareis pensar mucho para encontrar alguna persona, seguramente mujer, que haya padecido o esté padeciendo cáncer de mama en vuestro círculo de relaciones. Ser periodista tiene muchas ventajas, una de ellas es conocer gente de toda clase, edad y condición. Una de las cosas que más valoro es el aspecto social del deporte y, gracias a mi trabajo, esta parte la vivo a menudo.






Em va agradar molt fa uns mesos passar un matí fent nordic walking a Mollerussa amb un grup de senyores i algun senyor, i un monitor que baixava expressament de la Seu d'Urgell per fer aquesta activitat de l'Associació contra el Càncer a Lleida. Una activitat que, per cert, es fa a diferents capitals de comarca.

Quan veus tota aquesta gent rient, prenent-se les coses amb filosofia i parlant de la malaltia obertament et sents molt privilegiat, fins i tot massa. Però elles, i ells en menor mesura, són els primers conscients que n'han de parlar, que la gent ho ha de saber. Llavors t'entra el cuquet periodístic i dius "aquesta història, bé, aquestes històries, no me les puc callar. Són un bon exemple". I passes de ser un espectador més a ser un transmissor amb l'única intenció de conscienciar.

La setmana passada, conèixer la Mar Hernández em va esculpir una mica, i em permeto utilitzar el verb esculpir perquè ella és escultora.Va venir expressament de Castellar del Vallés per una cita amb mi i amb dues de les membres de la junta d'Adima (l'associació de dones intervingudes de càncer de mama).  "L'esport em va salvar", diu, "la segona vegada jo era més forta, la primera em vaig ensorrar no ho vaig acceptar". La seva història s'ha convertit en una mostra fotogràfica "Identitat Esculpida" en què ella explica la seva relació amb la malaltia, amb la bicicleta (la seva passió) i amb el fet de ser dona intervinguda de càncer de mama. Sentir-la parlar a ella i a les altres dones, a qui per cert, dec una disculpa perquè avui no he pogut anar a la taula que han col.locat a la plaça de la Paeria, et fa sentir petit, sentir que vius en un bombo de loteria i que en qualsevol moment la teva bola pot sortir per qualsevol cosa, sigui bona o dolenta.

Per tot plegat, perquè queda molt per fer, cada any es detecten un 2% més de casos, s'agraeix que equips com l'Associació Lleidatana d'Handbol es posin mitges rosa per jugar un partit, o l'equip amateur de l'AEM canviï la seva samarreta habitual per una altra de rosa, o que l'Associació contra el Càncer a Lleida organitzi diferents caminades amb un èxit total de participació. Tot sigui per conscienciar i donar força a tothom qui la necessiti ara o més endavant.

Per les que lluiten, les que han lluitat i també per les que no se n'han sortit i les seves families. Avui també jo vull ser rosa.

-------------------------------------------------

Me gustó mucho hace unos meses pasar una mañana haciendo nordic walking en Mollerussa con un grupo de señoras, y algún señor, y un monitor que bajaba expresament de la Seu d'Urgell para hacer esta actividad de la Associació contra el Càncer a Lleida. Una actividad que, por cierto, se hace en diferentes capitales de comarca leridanas.

Cuando ves a toda esa gente riendo, tomándose las cosas con filosofía y hablando de la enfermedad abiertamente te sientes un privilegiado, incluso demasiado privilegiado. Pero ellas, y ellos en menor medida, son los primeros conscientes de que tienen que hablar, que la gente lo ha de saber. Entonces te entra el gusanillo periodístico y dices "esta historia, bueno estas historias, las tengo que explicar. No me las puedo callar". Y pasas de ser un mero espectador a ser un transmisor con la única intención de concienciar.

La semana pasada, conocer a Mar Hernández me esculpió un poco, y me permito utilizar el verbo esculpir porque ella es escultora. Vino expresamente desde Castellar del Vallés para una cita conmigo y con dos de las mujeres de la junta de Adima (la Associació de dones intervingudes de càncer de mama). "El deporte me salvó", dice "la segunda vez yo era más fuerte, la primera me hundí, no lo acepté". Su historia se ha convertido en una exposición fotográfica "Identitat esculpida" en la que ella explica su relación con la enfermedad, con la bicicleta (su pasión) y con el hecho de ser mujer e intervenida de cáncer de mama. Escucharla hablar a ella y a las otras dos mujeres, a quien por cierto debo una disculpa porque hoy no he podido ir a la mesa que han puesto en la plaza de la Paeria de Lleida, te hace sentir pequeño, te hace sentir que vivies en un bombo de lotería en el que, en cualquier momento, tu bola puede salir para cualquier cosa, ya sea buena o mala

Por todo, queda mucho por hacer, cada año se detectan un 2% más de casos de cáncer de mama, se agradece que equipos como la Associació Lleidatana d'Handbol se pongan medias rosas para jugar su partido, o el equipo amateur del AEM, cambie su habitual camiseta por otra rosa, o que la Asociación contra el Cáncer de Lleida organice caminadas en diferentes ciudades y pueblos que sacan a la calle millares de personas. Todo sea para concienciar y para dar fuerzas a todo el mundo que la necesite ahora, o la necesitará más adelante.

Por las que luchan, las que han luchado y también por las que no lo han conseguido y sus familías. Hoy también quiero ser rosa.









Les fotos són de les xarxes oficials de l'AEM, l'Associació Lleidatana d'Handbol i l'Institut Català de la Dona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada