dimarts, 12 d’agost del 2014

La senyora cega que feia aquagym / La señora ciega que hacía aquagym


Avui no us parlaré ni de les deu victòries consecutives de Marc Màrquez, quin animal el tio ja no sé què més puc dir d'ell, ni del bronze als Mundials de Moscou del Saül Craviotto al K1-200. Ho sé, són fites importants del cap de setmana però avui us vull explicar una de les raons que fan que l'esport m'agradi tant. És la història d'una persona anònima, molt valenta: una senyora cega que fa aquagym.

Hoy no os hablaré ni de las diez victorias consecutivas de Marc Màrquez, qué animal el tio, ya no sé qué más decir de él, ni del bronce en los Mundiales de Moscú de Saül Craviotto en el K1-200. Lo sé, són gestas importantes del fin de semana pero hoy os quiero explicar una de las razones que hacen que el deprote me guste tanto. Es la historia de una persona anónima y muy valiente: una señora ciega que hace aquagym



Dissabtes, si la feina m'ho permet, vaig a aquagym al gimnàs. Aquest dissabte, estava concentrada en els moviments, sí, són més difícils dins de la piscina que fora i, si a més, ets una mica descoordinada com jo.... doncs imagineu. Això, estava concentrada en els moviments i pensant que fa més o menys un any escrivia sobre el Mundial de Natació a Barcelona on vaig fer de voluntària i on vaig tenir la sort de veure d'aprop a les grans estrelles de la natació mundial (algunes d'elles ara a l'Europeu). Grans estrelles que arrossegaven amb elles gent de premsa, de protocol, que feien entrenaments especials.... En fí, grans esportistes que fan que gaudeixis... El que deia, pensava en tot això i veig de cua d'ull que una senyora s'està apropant a la meva posició. El primer pensament és... "quina barra arriba tard i a sobre es col.locarà on li donarà la gana" però, de seguida, em vaig adonar que no era una senyora normal. El meu avi era cec i, de ben petita, vaig aprendre a distingir aquest moviment de cap que fan per escoltar-te millor, per concentrar-se... no ho sé. 

Em vaig adonar que era cega i, a banda de penedir-me del meu primer pensament, vaig pensar..."qué valenta". A partir d'aquell moment, i sense voler ser pretenciosa, em vaig convertir una mica en els seus ulls. El monitor va començar a explicar els moviments fil per randa perquè ella els entengués i, quan veia que es girava cap a mi, era jo qui li repetia i, si no se'n sortia l'anava a ajudar a col.locar-se. Van ser 45 minuts intensos i diferents... mirant-me-la i pensant lo valenta que era. El monitor em va dir que fa una setmana i mitja que va al gimnàs i que està molt i molt contenta perquè a l'aigua es mou sense por a entrepussar. A més, ve sola i ja es coneix totalment el camí. Increïble, no? Digne d'admiració... la meva la té.

Sóc conscient que aquesta història hagués quedat millor si expliqués el seu nom, si va néixer cega o se n'hi va tornar... Però quan me la vaig trobar a la sortida, vaig pensar que 45 minuts d'ajut no em donaven dret a preguntar-li tot això. Si me la torno a trobar li preguntaré i us ho diré. Mentrestant, a fer esport!!!

__________________________________________________________________________

Los sábados, si el trabajo me lo permite, voy a aquagym al gimnasio. Este sábado, estaba concentrada en los movimientos, sí, son más difíciles dentro del agua que fuera y, si encima eres un poco descoordinada como yo.... imaginad. Eso, estaba concentrada en los movimientos y pensando en que hace poco más o menos un año escribía sobre el Mundial de Natación de Barcelona donde hice de voluntaria y donde tuve la suerte de ver de cerca a las grandes estrellas de la natación mundial (algunas de ellas ahora en el Europeo). Grandes estrellas que arrastraban consigo gente de prensa, de protocolo, que hacían entrenamientos especiales... En fin, grandes deportistas que hacen que disfrutes... Lo que decía, pensaba en todo esto cuando vi que se acercaba una señora por detrás. El primer pensamiento fue: "¡qué morro llega tarde y encima se colocará donde le dará la gana!!", pero en seguida me di cuenta de que no era una señora normal. Mi abuelo era ciego y, desde pequeña, me acostumbré y aprendí a distinguir el movimiento que hacen las personas ciegas para escucharte mejor, concentrarse...

Me di cuenta de que era ciega y, a parte de arrepentirme de lo que había pensado, ahora pensé: "'qué valiente". A partir de ese momento, y sin querer ser pretenciosa, me convertí un poco en sus ojos. El monitor empezó a explicar los movimientos con detalles para que ella los entendieses y, a parte, cuando veía que se giraba hacía mi, era yo la que se lo repetía y, si aún así no lo entendía, la ayudaba a colocarse. Fueron 45 minutos intensos y diferentes... mirándola y pensando lo valiente que es. El monitor me dijo después que hace una semana y media que va al gimnasio y que está muy y muy contenta porque en el agua no tiene miedo de tropezar con nada. Además, va sola y ya se conoce el camino perfectamente. Digno de admiración, ¿no? Bueno, la mía la tiene.

Soy consciente que esta historia hubiera quedado mejor si explicase su nombre, si nació ciega o se quedó de mayor... Pero cuando me la encontré en la salida pensé que 45 minutos ayudándola no me daban derecho a preguntárselo. Si me la vuelvo a encontrar se lo preguntaré y os lo diré. Mientras, ¡¡¡haced deporte!!!

La foto és de la meva amiga Marga @magielapelos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada